SOM EL QUE COMPARTIM

La columna personal de JULIÁN MARÍN, coordinador del Campus del SantCu a l'Índia. 

'Aquest viatge m'ha canviat la vida, ara veig les coses d'una altra manera'. Aquesta frase és un clàssic d'aquells afortunats que han fet un viatge a algun indret on els qui hi viuen tenen 'menys' que nosaltres. Jo era d'aquells que ho havia escoltat i procurava entendre que tenim 'més' i que ho hem de valorar.

Ara, gràcies a l'esport, gràcies al futbol, gràcies al SantCu puc dir que sóc un dels privilegiats a qui un viatge li ha canviat la vida. Sí, me l'ha canviada, i no pel fet de conviure amb gent que té 'menys' que nosaltres i adonar-me'n de tot el que tinc; sinó per tot el contrari, he pogut estar amb gent que té molt MÉS que nosaltres.

A la Ciutat de l'Infinit, a Anantapur, he après el sentit de compartir. Al diccionari ens diuen que compartir és donar-li part als altres. L'Índia t'ensenya que el que és teu pot arribar a ser nostre; de manera que el poc que tenim ja no és tan poc, serà teu, meu i d'ell, serà quelcom amb un significat molt més gran.

Com a escola de futbol la nostra comesa a l'Índia era donar eines perquè poguessin aprendre aquest esport. Hem procurat visitar moltes ciutats i poblats, molts camps de futbol on poder practicar aquest esport amb ells. A cada nova seu on arribava el SantCu teniem a l'abast una nova lliçó envers la importància de saber compartir. Tenen poques coses materials, cert, però no tenen cap mena de problema en donar-li part als altres. Les rebudes als camps eren preparades amb molta il·lusió, trobàvem pancartes amb els nostres noms, ens penjaven collars de flors fresques i ens cobrien amb unes teles fetes a mà. Tota una cerimònia que ens posava la pell de gallina i et convidava a compartir el teu millor somriure i multiplicava, encara més, les nostres ganes de jugar amb aquells nens i nenes que esperaven asseguts, ordenats de forma mil·limètrica i amb els ulls il·luminats, el moment de poder jugar amb nosaltres.

Per molt o poc que tinguis, si aprens a compartir trobes infinitat de coses que pots donar-li part als altres i així ho vam fer durant quinze dies, dotze companys i molts Indis. Vam marxar sent un grup d'amics entrenadors, hem tornat sent una família. Hem tornat sabent COMPARTIR gràcies a un viatge que ens ha canviat la vida. 

ELS VIDEOS DEL SANTCU A L'ÍNDIA

Potser els dies que vam passar allà són pocs però són suficients com per viure dia rere dia experiències úniques que ens marcaran per sempre. Instants que he intentat captar amb la meva càmera durant la nostra estància a aquest meravellós país. 

Milers de fotos i moltes hores de clip de vídeo que queden resumits en aquests dos spots. On s'intenta captar al màxim l'essència del nostre viatge. 

1. EL SANTCU A L'ÍNDIA 

2. Our trip to India in two minutes and 1500 photos

ENJOY IT 

Videos by Cristina Guixeras

DIARI DE VIATGE: DIA 13

12+1 

Comença un nou dia carregat d'emocions, viatges amb els Jeeps i visites a dues subseus on els qui ens esperaven ho feien amb una il·lusió desmesurada sabent que només podríem compartir amb ells unes poques hores.

El cansament era present a les nostres cares i, podríem dir que aquella seu no vam començar amb bon peu; una rebuda poc càlida que en comparació al altres dies denotava certa deixadesa, juntament amb la presencia d’un home en un estat d’embriaguesa important voltant aprop nostre feia pensar que no passaríem un matí gaire agradable.

Ben aviat, un cop al camp d’entrenament amb els nens i nenes ens vam adonar que estàvem equivocats; la nostre missió aquella ciutat de l’Índia era jugar amb els nens i nenes, enamorar-los del nostre esport, quelcom senzill i agradable amb les ganes i il·lusió que hi posaven.

DIARI DE VIATGE: DIA 12

Un dia especial 

Només queden tres dies per marxar de la Índia.
Cada dia topem amb coses totalment noves per a nosaltres i això, sumat al fet que no parem quiets, escurça els dies i fa que el temps passi volant.

Aquesta segona setmana de campus hem canviat el nostre horari, ja que destinem bona part del temps a anar a subseus de la Fundació i per tant no podem fer cada dia la doble sessió d’entrenament amb els nens del campus. Aquestes subseus es troben a la regió d’Anantapur o a la del costat, Kurnool, i la rebuda que cada dia ens profereixen és certament increïble. Així doncs, ens llevem com cada dia abans de les sis del matí per iniciar la sessió matinal del campus.

Aquesta segona setmana els aspectes tècnics ja no són tan rellevants com a la primera setmana i treballem més jocs de posició o competició.

Els nens, a l’acabar l’entrenament, ens pregunten quan serà el següent i ens trenca el cor respondre’ls que no els veurem fins al cap de dos dies, donada la cara de tristesa que posen.

DIARI DE VIATGE: DIA 11

EL DIA MÉS LLARG...

El despertador sona a les 05.15 hores. Ens dirigim cap al punt de trobada on es esperaven els cotxes per dirigir-nos cap a la primera visita de les subseus que teníem previstes, Gowthampuri a 3 hores en cotxe.

A mig camí varem  fer una aturada en una cafeteria i els mes agosarats es van atrevir a prendre “Puri”, una mena de pasta de xurro inflada i fregida acompanyada d’unes salses... Això farà mal...varem pensar alguns de nosaltres però va resultar que estava realment bo aquell Puri fins al punt que tots varem agafar un trosset per provar-ho  i fins i tot en una altre sortida repetiríem Puri en un altre cafeteria... 

A la arribada a Gowthampuri una pancarta ens rebia amb un “WELCOME TO THE LEGENDS SANT CUGAT ESPORTS FC SPAIN” que ens va deixar bocabadats. De cop i volta èrem LLEGENDA!!!

Ens van dividir en dos grups, en un es quedava en Xavi com a directiu i es van trobar que en aquell camp, que estava en mig del poble, hi havia excrements de vaques, alguns vidres per terra i que  en ple entrenament creuaven cotxes pel mig. Tot i que a nosaltres ens sobtava a ells no els hi importava gens ni mica, ho veien de lo més normal...I es que aquella gent no necessita camps de gespa artificial per gaudir jugant al seu esport preferit...

DIARI DE VIATGE: DIA 10

Show must go on.

Són les 05:30 del matí i el silenci s’acaba quan sona el primer despertador de l’habitació. Cinc minuts més tard fem un salt del llit, disposats a començar un nou dia amb les energies renovades i amb ganes de viure noves aventures.

Ahir vam tenir el dia lliure però avui tornem a la feina, és l’hora de retrobar-nos amb els nens i nenes del campus. Quan arribem al recinte de l’Academy s’apropen, ens saluden i ens abracen. S’interessen per nosaltres, i nosaltres per ells.

DIARI DE VIATGE: DIA 9

HAMPI. UN PETIT PARADÍS ESPIRITUAL.

Sona el despertador a les 05.00 del matí. Obro els ulls, l’apago i torno a tancar els ulls. Pipipipipi, el despertador de la Marta, ara sí que toca aixecar-se. Són les 05.01, un minut més sempre s’agreix. Ens vestim amb els ulls encara tancats.

En sortir de l’habitació tots semblem una manada de zombis, tots amb un coixí a la mà, ja que érem conscients de què ens esperaven 4 hores de cotxe fins a Hampi. Els conductors ens esperaven a la porta de les habitacions, són molt bona gent!

En pujar al cotxe sona el seu tramta matinal “Ohhh mamma shivaya”, em sembla que era el primer cop en tota l'estància que m’alegrava de sentir aquella sintonia de bon matí, era perfecte per tornar a dormir!

Mentrestant, tres membres de l'equip, l'Uri, el Xavi i el Juli es quedaven a la Fundació per fer companyia a l'Uri que no es trovaba en condicions de fer gaire res. Era l'excusa perfecte per no haver-se d'aixecar a les 5am oi? ;) 

05.15, ens posem en marxa. Les carreteres de l'Índia no són com les d'aquí, els semàfors hi estan però son pura decoració, allà pots avançar quan vulguis i per on vulguis i et pots trobar de tot a la carretera, fins i tot una dona donant el pit a un nen darrere d'una moto conduïda pel pare i entre ells una cabra. Ah, i sense casc!

Però és curiós com dins del seu caos tots s’entenen i tenen una gran habilitat per esquivar-se els uns als altres.

DIARI DE VIATGE: DIA 8

THIS IS INDIA 

Els primers despertadors sonen a les 5 30. Aconseguim enrederir el moment de llevar-nos fins a tres quarts de sis, però arribat el moment, fem l’inevitable: ens posem la roba d’entrenament i ens rentem les dents i la cara abans de dirigir-nos cap al camp de futbol de la Fundació.

Ja fa més d’una setmana que hem arribat a la Índia. No obstant, aquest autèntic gegant on hi viuen més de mil milions de persones se’ns segueix presentant com un paratge realment exòtic.

DIARI DE VIATGE: DIA 7

Non Stop 

Un dia més per l'expedició del SantCu a l'Índia. Avui tocava campus al matí i a la tarda i a part del campus la fundació ens va preparar una visita guiada pels projectes ecològics que tenen en marxa.

Aquestes visites les detallava la germana del Lancy Dodem, la Marta, o les encarregades de la fundació per als grups, que ens van ajudar en tot moment durant la nostra estada a la Fundació.

DIARI DE VIATGE: DIA 6

6:30 del matí, iniciem el primer entrenament del dia.

En arribar al "camp" les 40 jugadores que en Berni i jo entrenem ja fa estona que estan donant voltes. 

DIARI DE VIATGE: DIA 5

DIA D’EMOCIONS

Pel dematí, com de costum, ens aixequem al voltant de les 5:15, alguns ja a les 5:30, ja que cada cop costa més aixecar-se. Tot i això, sempre t’acabaves aixecant perquè sabies per què ho feies i això ens donava força.

Vam pujar als cotxes per anar com cada dia a les instal·lacions esportives de la FVF. Allà, vam continuar la nostra feina com a entrenadors inculcant als nois ensenyaments claus dins del futbol.

DIARI DE VIATGE: DIA 4

Creus que véns a salvar el món però el que véns és a salvar-te a tu mateix. - Vicente Ferrer. 

Són les 06:00h. Com cada matí ens reunim tot l’equip a la porta de la FVF on ens esperen els Jeeps per marxar cap a l’Academy i iniciar un nou dia de campus.

La son encara fa acte de presència en molts de nosaltres però ràpidament desapareix quan traspassem les portes de la Fundació i afrontem una vegada més la realitat.

Els ulls se’ns obren com taronges, no podem deixar de mirar a banda i banda de la carretera amb cara de sorpresa constant, tot el que ens envolta és tant diferent al que estem acostumats que no podem evitar sentir-nos afortunats.

DIARI DE VIATGE: DIA 3

Comença el joc
Són les 05.20 del matí i sona el despertador. La majoria donen un parell de voltes extra al llit, però un cop aixecat al primer (Tommy), tots començarem a engegar la maquinària. 

Ja preparats, ens vàrem separar en dos grups, un d’ells aniria al “Juvenil Car”, on predominava el silenci i la gent dormint, i l’altre al “Party Car”, on hi predominava la música, els cants, els balls, entre altres. El repartiment dels membres? Ja us ho podreu imaginar. 

DIARI DE VIATGE: DIA 2

La intriga de la presentació

Després de fer 12 hores de vol i 3 hores de recorregut per autopista, tots estàvem ben cansats i amb “jet lag” ja que alguns no havíem dormit en absolut, en el meu cas per l’emoció i l’intriga.

Al arribar a Anantapur, vam veure el mateix paisatge que l’autopista però amb més gent, més cases i més animals (porcs, vaques, molts gossos, algun gall). Aquell mateix matí vam fer un tomb de 10 min pel voltant observant com era Anantapur a l’índia. 

DIARI DE VIATGE: DIA 1

BCN - DOHA - BANGALORE - ANANTAPUR 

El primer contacte amb el que seria la nostre casa durant 15 dies.

Després de viure un calorós comiat a l’aeroport de la ciutat comtal, l’expedició Santcu es posava en marxa, il•lusió i incertesa són els adjectius que ens rondaven pel cap.

ANEM DE CAMPUS A L'ÍNDIA

Dia 0. Dels preparatius a la realitat.  

Avui és 12 de juliol i és el dia abans d’una de les jornades més importants per a la història del nostre club. Demà, el SantCu emprèn viatge cap a Anantapur, ciutat del sud de l’Índia, per fer un campus de futbol per a nens i nenes de la Fundación Vicente Ferrer. No ha estat fàcil arribar fins aquí. S’ha fet molta feina d’organització. Som 12 membres que amb molta il·lusió afrontem aquest repte. 

És un bon moment per passar balanç del que ens ha dut fins aquí.

NAMASTE

Benvinguts al blog del SantCu a l’Índia. 
Aquí esperem poder compartir amb tots vosaltres un projecte ple d’il·lusions que ens ha aportat més coses de les que tots nosaltres ens esperàvem.  

Viatjar a un país com l’Índia suposa veure un altre estil de vida completament diferent del nostre, altres formes d’afrontar el dia a dia i altres maneres de jugar a futbol.  

Entre tot l’equip del SantCu a l’Índia formarem aquest blog. Cada un de nosaltres ha viscut el viatge a la seva manera i això és la màgia de viatjar... que mai és igual per a ningú.

Així doncs, us animem a llegir diàriament les nostres aventures a través d’aquest diari de viatge que servirà per poder aportar el nostre punt de vista i compartir amb tots vosaltres els nostres passos per Anantapur, la ciutat de l’infinit.

Som privilegiats per haver pogut viure aquesta experiència però també per obrir els ulls i veure que vivim esperant sempre el màxim de totes les coses. Després d’estar dues setmanes molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, t’adones que no és més feliç el que més té, sinó el que menys necessita.

L’equip del SantCu a l’Índia.