La columna personal de JULIÁN MARÍN, coordinador del Campus del SantCu a l'Índia.
'Aquest viatge m'ha canviat la vida, ara veig les coses d'una altra manera'. Aquesta frase és un clàssic d'aquells afortunats que han fet un viatge a algun indret on els qui hi viuen tenen 'menys' que nosaltres. Jo era d'aquells que ho havia escoltat i procurava entendre que tenim 'més' i que ho hem de valorar.
Ara, gràcies a l'esport, gràcies al futbol, gràcies al SantCu puc dir que sóc un dels privilegiats a qui un viatge li ha canviat la vida. Sí, me l'ha canviada, i no pel fet de conviure amb gent que té 'menys' que nosaltres i adonar-me'n de tot el que tinc; sinó per tot el contrari, he pogut estar amb gent que té molt MÉS que nosaltres.
A la Ciutat de l'Infinit, a Anantapur, he après el sentit de compartir. Al diccionari ens diuen que compartir és donar-li part als altres. L'Índia t'ensenya que el que és teu pot arribar a ser nostre; de manera que el poc que tenim ja no és tan poc, serà teu, meu i d'ell, serà quelcom amb un significat molt més gran.
Com a escola de futbol la nostra comesa a l'Índia era donar eines perquè poguessin aprendre aquest esport. Hem procurat visitar moltes ciutats i poblats, molts camps de futbol on poder practicar aquest esport amb ells. A cada nova seu on arribava el SantCu teniem a l'abast una nova lliçó envers la importància de saber compartir. Tenen poques coses materials, cert, però no tenen cap mena de problema en donar-li part als altres. Les rebudes als camps eren preparades amb molta il·lusió, trobàvem pancartes amb els nostres noms, ens penjaven collars de flors fresques i ens cobrien amb unes teles fetes a mà. Tota una cerimònia que ens posava la pell de gallina i et convidava a compartir el teu millor somriure i multiplicava, encara més, les nostres ganes de jugar amb aquells nens i nenes que esperaven asseguts, ordenats de forma mil·limètrica i amb els ulls il·luminats, el moment de poder jugar amb nosaltres.
Per molt o poc que tinguis, si aprens a compartir trobes infinitat de coses que pots donar-li part als altres i així ho vam fer durant quinze dies, dotze companys i molts Indis. Vam marxar sent un grup d'amics entrenadors, hem tornat sent una família. Hem tornat sabent COMPARTIR gràcies a un viatge que ens ha canviat la vida.
A la Ciutat de l'Infinit, a Anantapur, he après el sentit de compartir. Al diccionari ens diuen que compartir és donar-li part als altres. L'Índia t'ensenya que el que és teu pot arribar a ser nostre; de manera que el poc que tenim ja no és tan poc, serà teu, meu i d'ell, serà quelcom amb un significat molt més gran.
Com a escola de futbol la nostra comesa a l'Índia era donar eines perquè poguessin aprendre aquest esport. Hem procurat visitar moltes ciutats i poblats, molts camps de futbol on poder practicar aquest esport amb ells. A cada nova seu on arribava el SantCu teniem a l'abast una nova lliçó envers la importància de saber compartir. Tenen poques coses materials, cert, però no tenen cap mena de problema en donar-li part als altres. Les rebudes als camps eren preparades amb molta il·lusió, trobàvem pancartes amb els nostres noms, ens penjaven collars de flors fresques i ens cobrien amb unes teles fetes a mà. Tota una cerimònia que ens posava la pell de gallina i et convidava a compartir el teu millor somriure i multiplicava, encara més, les nostres ganes de jugar amb aquells nens i nenes que esperaven asseguts, ordenats de forma mil·limètrica i amb els ulls il·luminats, el moment de poder jugar amb nosaltres.
Per molt o poc que tinguis, si aprens a compartir trobes infinitat de coses que pots donar-li part als altres i així ho vam fer durant quinze dies, dotze companys i molts Indis. Vam marxar sent un grup d'amics entrenadors, hem tornat sent una família. Hem tornat sabent COMPARTIR gràcies a un viatge que ens ha canviat la vida.
